jueves, 13 de diciembre de 2012

Sonar







Vessa'm el pit amb so.
Satura’m amb un riu d’aguts,
infectant d’univers i absolut
aquest anhelat salt al buit,
que és meu,
sols pel teu coratge.

Alleuja’m el cor agreujat
amb ones de greus retopants
que eixamplin l'espai que és real.
Rebel•la'm l'ombra del que és,
i tu,
honestament mostres.

Il•lumina la nit
ecografiant l’emoció
colpejant-me amb el teu saxo,
endins...

Aquesta nit,
sigues el sonar del meu esperit.



domingo, 4 de noviembre de 2012

Novembres d'orient







El bosc de novembre es perfila esquàlid
en un plany d’ocre i foc magenta
que sala el terra viu que l’arrela.
És memòria crepitant
d’allò que encara no és
i anticipa sense temps
la nostàlgia inconscient
de totes les pèrdues,
d’allò que mai no serà,
del que és necessari per créixer.


En un rar parany visual que vira tots els angles,
el bosc s’emmiralla en el seu propi record,
capgirant vestit i aparença.
Així, cada tardor,
éssers sense ales jauen al terra,
cobert amb la nova faldilla somorta,
per gronxar-se com fulles caduques
a les branques de tots els orígens,
les arrels.


Del terra estant,
son ocells contemplant l’espectacle en el negre:
la nuesa de l’arbre destapa els estels
i allibera l’infinit de la nit eterna,
milions d’ulls bategants
que vetllen la vetlla del cicle
perquè la vida no s’adormi
i la mort tan sols ho sigui en aparença,
transformant-se en llit de tota vida plena.



jueves, 28 de junio de 2012

El rastre del cargol

Portava temps preparant-se per a aquell moment. Potser fins i tot havia arribat al punt en que desitjava que allò esdevingués. De fet, les agulles del rellotge no havien deixat de retrocedir mentre es projectaven en un galop convuls sobre un temps aparentment estàtic.

Intuïa que estava preparada per viure l’estocada gairebé definitiva que eliminaria de manera inexorable el desig de desig, que soterraria la trampa mortal en la qual es trobava instal·lada. Li resultava difícil diferenciar la policromia dels anhels, saber-ne distingir el tacte. Els seus dits soporosos encara confonien la rugositat del vellut amb una suavitat estellada. Havia hagut d’aprendre a desconfiar de la barreja indissoluble de pensaments, emocions i projeccions pentinades permanentment pel raspall aspre de la por. Malgrat tot, li calia refiar-se del seus dits malmesos. La confusió havia deixat el seu cos en una sort de sinestèsia atordidora però, la confirmació tàcita de la lleugeresa amb la qual havia estat suprimida de la vida aliena, que tan profundament sentia, li era necessària, i per això creia identificar-la amb nitidesa. Era el mateix dolor qui encara encoratjava a la imaginació perversa a inventar proves acusatòries. De fet, per passar tot aquell tràngol feridor, havia hagut d’esborrar-se primer a ella mateixa, amb la intuïció fonda que ho pagaria. El miratge es trobava en creure que hi havia hagut algú a qui suprimir. Senzillament ell no l’havia estimat mai. Ni tan sols havia deixat un tènue rastre de cargol als seus poemes...

Aquell dia s’havia vestit amb un jersei gairebé fluorescent, de reixa calada, que amagava els seus braços i seu ventre rodó en un gest de valenta timidesa. El color iridiscent creava una aura de seguretat aparent al seu voltant, però també feia que es deshidratés per moments sota el ritme excessivament sincopat de la xafogor insuportable d’aquell estiu arribat d’una sotragada. Li calia però, aquella capa fúcsia. Sobre la seva pell humida feia el mateix efecte que la disfressa d’un superheroi, infonia la fortalesa necessària per a afrontar la gesta intuïda.

Quan, després d’aturar-se per a fer una cervesa encoratjadora i dissipadora de la pal·lidesa del dia, va arribar a la sala de concerts, el primer que van fer els seus ulls automatitzats va ser cercar-lo, involuntàriament. No li calgué gaire més que una llambregada per trobar-lo assegut a tercera fila, xerrant enrioladament amb una rossa de faldilla curta. Era la rossa de sempre però aquest cop en un context premeditat, no casual. Si més no, seguia sent la rossa que l’acompanyava de tant en tant des que ella havia estat vaporitzada de la seva vida. En aquell moment va creure que aquella imatge prevista tornaria a salar el seu rostre, que la taquicàrdia seguiria essent incontrolable, que, un cop més, sentiria el seu cos trèmul desfent-se com una estàtua de sorra engolida per una onada. Però no. No aconseguí desempallegar-se de la inseguretat i el cinisme àcid que acostumava a acompanyar aquells moments, però no s’esfondrà. Ni tan sols quan unes hores després arribà a casa i relliscà sobre el llit àrid, llargues nits regat amb aigua de mar baixa. El problema no era la rossa. Ella tan sols encarnava la metàfora que concentrava tot el seu oblit. I això ja feia massa temps que ho sabia.

L’endemà, asseguda al sofà de casa, va pensar que potser havia arribat al punt màgic del no retorn. Era d’una estranyesa tan precisa la sensació dels seus peus arrelant en una terra llaurada i humida! Curiosament, aquell establiment en un espai, un cos i un temps, l’alliberava, emplomant-la sencera.

Li semblà, o volgué creure, que el gran dia de la indiferència no infligida s’apropava. El gran dia de l’esclat de l’amor veritable per aquell a qui un dia va (mal)estimar començava a dibuixar-se en un cel encara tèrbol. I volia estar trista, com per costum. Però no, ja no podia.

miércoles, 20 de junio de 2012

So de llauna

La mateixa seqüència d’aminoàcids conforma l’epítop que fa sobrereaccionar aquest cos hipersensible. Un salt d’aigua d’interleuquines inflamatòries son el diapasó rovellat que fa vibrar la primera nota, esgarrapant un ostinato d’arpa serrada i una cascada de flautes travesseres que es claven al fetge. L’anasarca de l’àrea i del perímetre àrid no és aturable i dispara un inexorable redoble de timbals. És l’increment mil•limètric en l’obertura de les parpelles el solo de trompeta que em mulla les galtes.


Tot és memòria i so de llauna.

lunes, 11 de junio de 2012

La mare miratge



La contractura als trapezis disparava l’alarma. Feia massa temps que els seus pits pàl·lids i eixuts alletaven amb calostre ranci un cadàver feixuc, un holograma de nadó que va néixer avortament focomèlic, amb quatre capolls per extremitats i una gran cicatriu al cor.

Penetrada i fecundada amb violència per la daga de la soledat va engendrar un monstre goyesc, nodrit de somnis miratge i fugides centrífugues que va créixer hipertròfic al niu del seu ventre, xuclant-li avar les poques forces que li restaven per mantenir-se dempeus.

L’amorf embrió va ser parit amb estranya bellesa. Ella, mare i dida, xisclava excitada aferrant-se als barrots del llit, amarada de formol oníric i desitjos tramposos com l’opi, inconscient del preu que hauria de pagar per la insensatesa que el propi descuit havia alimentat amb les restes nàufragues d’antigues nits de viatge.

Sabia que el seu era un fill mortinat però el melós nèctar de la mentida tan sols la deixava fitar-lo a través de la pell d’unes parpelles de cera tèbia. Havia arribat fins allà, no era tan fàcil rendir-se, la seva brúixola estava imantada i les veus prudents dels estimats ressonaven en ella, tan buida, com cants de sirenes fàustiques.

Estava esgotada però s’apropava el dia en que l’instint de la vida d’arrel entraria d’una revolada per la finestra ajustada d’aquella quarantena eterna, el dia en que amb els ulls entreoberts alçaria els braços per deixar caure amb alleugeriment el fruit pervers de la seva solitud i tornaria a somriure, fortament agafada de la mà de la realitat i amb la seva pròpia llavor al ventre.

La mar de tòtils

Per a ella el silenci era un mar de tòtils. Cada nit, aquella remor digital bressolava el seu son nit endins fins que un somni rugós l’assetjava.

Feia tres anys que vivia atrapada en el temps. Revivia primaveres airoses, renaixent com un flamant fènix amb els primers rajos de sol càlid. Assaboria incrèdula estius dolços i vibrants, plens de tactes de sal i un fragmentat i difús infinit al davant. La proximitat de la tardor crepitant la tornava trèmula, esporuguida, cada volta amb més fred als ossos. I així arribava un nou hivern soterrant que la deixava paralitzada un cop més sota el glaç. La seva soledat perenne onejava entre la falsedat crèdula de la seva presència i l’absència reincident del seu cos i de tot el que l’envoltava. Arraulida en un ofec a la mar dels tòtils, enduta per la inèrcia de corrents antigues, lluitava per alçar el cap i enlairar-se amb una glopada d’aire fresc, però sempre restava aigua als pulmons, humitejant tot l’oxigen.

Aquell nou maig però, havia dut quelcom diferent que trencava el cíclic silenci metàl•lic del somni. Cada nit, un rossinyol s’erigia esplèndid i autònom enmig de la fosca, engolint aquella mar de fons de tòtils, tòtils. A través del cant reincident de l'au de veu clara va anar retrobant el tacte ancià de les seves entranyes. El rossinyol de la nit de maig cantava per a ella despertant la memòria perduda de la seva pròpia veu.

Va ser llavors, amb la cançó dolça gravada al pit, quan va saber tot el que de moment li calia.

S’alçà i començà a respirar.

lunes, 28 de mayo de 2012

Juliol


Volava el cos,
convuls
de turbulències
Volaven ulls,
enllà
del blau magenta
Volar d’axons,
lligats
a xarxes velles.

Ventada enrera…

Aterrar en aquell juliol
cor d’estiu de vols i dols.
Plegant el temps
amb gest subtil.
Papiroflexia.

Volia voler volar,
tot fet plomes,
buit de versos
Volia voler volar,
xiscle d’heli,
ball en terços.

Però volava un vol rasant,
Fart de sol sobre l’esquena
Ella encara
estrella nana,
col.lapsada de foscor
Ella encara,
i potser sempre,
oblidada en un juliol
qualsevol
de calitxa
i boira densa.

lunes, 7 de mayo de 2012

Rêve

Gestada en matriu de formol,
sura ingràvida entre glopades d’oblit,
en una sort de set eterna.
No té mans, no duu pell,
mòrula ignorant de cèl·lules mare
i ulls de vidre opac
que filen miratges salats
trenats en la boira.

Sense principi, sense final
tot comença i acaba allà.
Una presó de parpelles de sorra,
un elm i una pedra preciosa
dilaten el temps fins a fer-lo inservible.
L’arquetip translúcid es replica en el blau
i tot resta desesperadament immòbil.
No hi ha Ítaca on retornar.
.


jueves, 3 de mayo de 2012

miércoles, 25 de abril de 2012

9,8 m/s²


“La caiguda lliure dels cossos és el moviment d’un mòbil que es desplaça sobre una vertical amb una acceleració constant on únicament actua sobre ell la seva pròpia massa”

La força de la gravetat no empeny, xucla.
És funció de la massa, que és història.
Atracció irracional condicionada i profunda.

Els meus pensaments s'estavellen a  9,8 m/s²

domingo, 1 de abril de 2012

Lambchop is "the" band

Una estona abans d’entrar a la sala on m’enamoraria dels Lambchop per primer cop, observava el joc d’un nen amb el seu pare asseguda a la primavera d’una terrasseta del Poble Sec. Embadalida amb l’espontaneïtat de l’escena pensava en el que ens impulsa a anar a escoltar música en directe. Pensava en les inèrcies, les fugides, el desatordiment i en com els concerts ens desperten la sensació tàctil de recuperar un present que se’ns escapa. Uns moments després, a través de la nena que també sóc, el present atrapat em regalava una experiència impagable.

L’exquisida sala gran de l’Apolo estava mig plena i la banda de Nashville no es va fer esperar. “Give it” va ser la seva emocionant carta de presentació i de seguida em va quedar clar que la meva vital presència entre el respectuós silenci del públic encaixaria perfectament amb el benestar que encomanaven les sis persones que somreien entre mirades còmplices dalt de l’escenari.

En Kurt Wagner i la seva banda Lambchop presentaven a Barcelona un disc intens, “Mr. M”, nascut del dolor per la pèrdua del seu amic Vic Chesnut. Però malgrat la intensitat i profunditat de les cançons dibuixades amb una precisió artesana, semblava que un cop més, la creació sorgida del fons d’una ànima havia aconseguit transformar el patiment en catarsi i digestió. Em resulta difícil explicar l’emoció que vaig sentir. La pell se’m va eriçar irremeiablement i durant dues hores el meu rostre es va transformar en un somriure complert, salat a voltes. Va ser una lliçó magistral d’excel•lència i matís des de la humilitat i l’alegria, amb notes precises, petites i delicades que van aconseguir teixir de vellut tot l’espai que ens envoltava.

En un moment del concert, vam deixar de veure el perfil cobert amb una gorra d’en Kurt per obervar-lo fit a fit mentre demanava al públic si algú feia anys aquell dia i, en un gest de celebració de la vida i els seus cicles, va prendre de la mà una afortunada noia per asseure-la enmig dels músics i cantar-li una cançó a cau d’orella. Tampoc va faltar l’acudit del pianista Tony Crow i les ironies amb que la resta de músics el van rebre, per acabar nomenant-se entre riures i amb encert “the kings of relief”. Estaven molt contents de ser allà, van dir, i ho encomanaven.

Poc després de fer-nos xiular “Up with people” del seu disc Nixon, es van encendre els llums. Els músics es van abraçar i el somrient Sr. Wagner va baixar entre el públic per signar vinils i fer-se fotografies amb els extasiats fans. Vaig apropar-m’hi amb timidesa i amb una mirada clara vaig poder donar-li les gràcies, profundament commoguda per les dues hores de present excepcional que havia viscut.

La mirada del nen és al nostre abast i si tenim la fortuna de posar-la en el fer dels savis el resultat final s’apropa –encara que només sigui durant una estona- a allò tan esmunyedís i rotund que anomenem felicitat.



Estefunnygrateful



miércoles, 7 de marzo de 2012

Ombres

La inèrcia ens porta fiblades oníriques, memòries de sol que esquitxen de sang la química de les idees. Però en aturar-nos gratant amb les ungles es tornen corpòries també les soterrades imatges de cendra.

I així, sostenint-nos dempeus, despullem un poc la forma veritable.


viernes, 17 de febrero de 2012

Felicitat salada




Setmanes com mesos, d'intensitat extrema, sovint insuportable. La meva vida a través d'un altre, la lluita per l'extermini aliè. L'esforç de l'oblit, la digestió feixuga de la realitat llarg temps negada.

Cada espai de temps es reprodueix a si mateix com una bactèria durant l'intent titànic per reomplir el jo buit de mi. De vegades em rendeixo, de vegades no. El col.lapse i la desorientació son les úniques veritats que trobo. Saber que no sé res.

Intento retrobar un sentit, ho intento... i, de vegades, en la vivència més anodina, de sobte el temps s'atura i l'emoció em satura les conques dels ulls d'una enorme i fugaç felicitat salada.


Estefunnysometimeslucky


lunes, 13 de febrero de 2012

Amarras

Un ancla de arcilla gris
pintada de añil violeta,
mantiene las tablas húmedas
en un movimiento estático.

Bailando al humor del tiempo.

Días de fugas prestas,
horas de pop autista,
tardes de coros niebla,
noches de blues freático…

Custodia la amarra frágil
el canto de un dios anciano.
Ajeno a curvas de plata,
bajas mares e inviernos llanos.

Se acalla la voz de cuero,
sucumbe al silencio roto.
Es día de adioses, llantos,
de frutos creciendo dentro.



Estefunnynomoredreaming


miércoles, 8 de febrero de 2012

Ser vent

Llançar-me al vent amb follia.
Vomitar-li a l’esquena,
escopir-li la cara.
Lluitar-lo amb els punys
fins a caure exhausta.
Ensordir dins el gran xiscle,
tornant la laringe
sang.

Fondre’m,
ser vent.
Vertígen nauseabund
del món petit
sota el meu ventre.
Esclatar al vol,
amb ulls clucs,
boca closa.
Dispersió corpòria
de la fisió atòmica.

La meva ira
i la seva força,
multiplicades exponencialment.
Ferir la pell
fregant veloç un bosc d’hivern.
Atordir el dolor
amb la fluidesa d’una supernova.

Alliberada.

Vull ser la lleugeresa intensa de la descàrrega.

Vull que les meves llàgrimes es fonguin amb la pluja densa trobada al pas.

Vull llançar-me al buit amb la valent indiferència de qui no contempla un final.




Estefunybitting



martes, 7 de febrero de 2012

Desengany

Una sobtada allau de llum li ha inundat la retina al destapar-se la cara. L’excés li irrita les conques i fa relliscar dues gotes de mar sobre rostre deformat per la claror...

miércoles, 1 de febrero de 2012

Mots mortinats

Paraules pallofa alliberades amb la lleugeresa d'un globus que, oblidat, es llança al vent deslligant-se sense esforç d'una cadira de terrassa de bar en fires…

Lepra



El sexe estucat de bacils de Hensen.
Infectant, mutilant.
Mamífer tremolós,
de cau en cau
gravant ferides.

Cada fugaç batzegada,
m'asseca la gola.
Cada descàrrega
m'omple d'amor
fal·làcia.

El negatiu i el revelat
superposats
son buit,
no res,
indiferència.

Camaleònica malaltia,
diagnòstic diferencial impossible,
contradictòria simptomatologia.

Les úlceres supuren
i de la convalescència
cal fer-ne cura.
Desbridar,
ressecar,
miotomitzar.
Aplicar l'implacable bactericida.
Erradicar cada colònia

d’odiós

bacil

de Hensen,

i deixar als limfòcits fent memòria.
Immunitat natural, conciliadora.

Perquè no s’escampi,
perquè no perduri,
perquè el teixit rebroti,
perquè l’amor reneixi.
Per no tornar-me focus d’infecció.
Per no ser mai com tu.



Estefunnyrageagainst

martes, 31 de enero de 2012

Certeses de cera

Desfer certeses de cera sense cremar-se és com pretendre una mirada nítida a través d’uns ulls de fang. A estones es saturen els sentits i la porositat manifesta de les cèl•lules canalitza el dolor en forma de col•lecció de sèrum i leucòcits desmaiats, groga i purulenta. Drenar l'abcés calma i allibera. L'intens dolor del desautoengany ha de servir de fertilitzant nutritiu d'un tros de terra realment cultivable. Sense idees preconcebudes del que som ni falsos ancoratges que, malgrat l'aparent fortalesa de les cadenes que els conformen, només aconsegueixen una il•lusòria sensació de rumb, estrenyent l'espai de navegació, ofegant l'abast de la mirada.

De sobte, una reacció biliosa destapa un niu de precedents, inqüestionats fins al moment, clavats en el més profund de la solidesa de vidre que els ha fet créixer. I tot s'esmicola enmig d'un gran terrabastall per precipitar-se seguidament en un llit àcid i enzimàtic. No tenim l'estómac acostumat a certes digestions. Massa temps de confusió entre la mussa ideal que volem per a nosaltres i el nosaltres que és. Un ideal parit sense epidural, adaptatiu però sobrealimentat i hipertrofiat amb el pas dels anys. Un escut amb instint de fugida.

Un cop el diagnòstic està esbossat caldrà seguir tractant l'anèmia amb sangries i aprendre a recollir les gases vermelles amb la mateixa tendresa amb la qual ho faria un germà.


Anemicestefunny

lunes, 23 de enero de 2012

Le courage des oiseaux

Avui m'he decidit. Em calia obrir una finestra anònima per donar espai i llum a tot allò que em rossega. Sense pretensions. Sense pressions. Sense cap altre objectiu que ventil·lar les golfes. Una pista de joc on recuperar el tò de les ales, desentumir-les plomes i recuperar un poc de coratge. No sé què en sortirà, però estic contenta.


Beure't

Voldria enfonsar les mans en tu.
Tacar-me de bilis i sang calenta.
Moure els dits de cuir,
balsámicament densos.
Activar fibroblastes i macròfags,
aturant la pluja fina que,
constant, em rega

Et sento amb la glia.
Et penso amb la diàstole.

Omplir l'espai
porós i volcànic.
Tornar-lo dens i corpori.
Aturar el crit
i les cícliques basques.

M'enganyo atravessant-te.
Beure't no em tornarà fèrtil.

Espectre errant

Sóc absència.
Un cistell de pasta de full
en el tedi de l'espera,
etern camí de plat a taula.

Sóc buida de mi en mi.
Sóc eco reberverant, verant, ant...

Ets buit de jo en tu
Ets ulls que ja no em veuen
Un cor que no em batega

Davallo en un cau sense fons
teixit d'agulles roents
que em sagnen impàvides
i em tornen indefectiblement anèmica.

M'ofego en ambdues absències
 Hipòxica, dispneica, astènica.
Sóc pàl·lid espectre errant.