Portava
temps preparant-se per a aquell moment. Potser fins i tot havia arribat al punt
en que desitjava que allò esdevingués. De fet, les agulles del rellotge no
havien deixat de retrocedir mentre es projectaven en un galop convuls sobre un
temps aparentment estàtic.
Intuïa
que estava preparada per viure l’estocada gairebé definitiva que eliminaria de
manera inexorable el desig de desig, que soterraria la trampa mortal en la qual
es trobava instal·lada. Li resultava difícil diferenciar la policromia dels
anhels, saber-ne distingir el tacte. Els seus dits soporosos encara confonien
la rugositat del vellut amb una suavitat estellada. Havia hagut d’aprendre a
desconfiar de la barreja indissoluble de pensaments, emocions i projeccions
pentinades permanentment pel raspall aspre de la por. Malgrat tot, li calia
refiar-se del seus dits malmesos. La confusió havia deixat el seu cos en una
sort de sinestèsia atordidora però, la confirmació tàcita de la lleugeresa amb
la qual havia estat suprimida de la vida aliena, que tan profundament sentia, li
era necessària, i per això creia identificar-la amb nitidesa. Era el mateix
dolor qui encara encoratjava a la imaginació perversa a inventar proves
acusatòries. De fet, per passar tot aquell tràngol feridor, havia hagut
d’esborrar-se primer a ella mateixa, amb la intuïció fonda que ho pagaria. El
miratge es trobava en creure que hi havia hagut algú a qui suprimir. Senzillament
ell no l’havia estimat mai. Ni tan sols havia deixat un tènue rastre de cargol
als seus poemes...
Aquell
dia s’havia vestit amb un jersei gairebé fluorescent, de reixa calada, que amagava
els seus braços i seu ventre rodó en un gest de valenta timidesa. El color
iridiscent creava una aura de seguretat aparent al seu voltant, però també feia
que es deshidratés per moments sota el ritme excessivament sincopat de la
xafogor insuportable d’aquell estiu arribat d’una sotragada. Li calia però, aquella
capa fúcsia. Sobre la seva pell humida feia el mateix efecte que la disfressa
d’un superheroi, infonia la fortalesa necessària per a afrontar la gesta
intuïda.
Quan, després
d’aturar-se per a fer una cervesa encoratjadora i dissipadora de la pal·lidesa
del dia, va arribar a la sala de concerts, el primer que van fer els seus ulls
automatitzats va ser cercar-lo, involuntàriament. No li calgué gaire més que
una llambregada per trobar-lo assegut a tercera fila, xerrant enrioladament amb
una rossa de faldilla curta. Era la rossa de sempre però aquest cop en un
context premeditat, no casual. Si més no, seguia sent la rossa que
l’acompanyava de tant en tant des que ella havia estat vaporitzada de la seva
vida. En aquell moment va creure que aquella imatge prevista tornaria a salar
el seu rostre, que la taquicàrdia seguiria essent incontrolable, que, un cop
més, sentiria el seu cos trèmul desfent-se com una estàtua de sorra engolida
per una onada. Però no. No aconseguí desempallegar-se de la inseguretat i el
cinisme àcid que acostumava a acompanyar aquells moments, però no s’esfondrà. Ni
tan sols quan unes hores després arribà a casa i relliscà sobre el llit àrid, llargues
nits regat amb aigua de mar baixa. El problema no era la rossa. Ella tan sols
encarnava la metàfora que concentrava tot el seu oblit. I això ja feia massa
temps que ho sabia.
L’endemà,
asseguda al sofà de casa, va pensar que potser havia arribat al punt màgic del
no retorn. Era d’una estranyesa tan precisa la sensació dels seus peus arrelant
en una terra llaurada i humida! Curiosament, aquell establiment en un espai, un
cos i un temps, l’alliberava, emplomant-la sencera.
Li semblà,
o volgué creure, que el gran dia de la indiferència no infligida s’apropava. El
gran dia de l’esclat de l’amor veritable per aquell a qui un dia va (mal)estimar
començava a dibuixar-se en un cel encara tèrbol. I volia estar trista, com per
costum. Però no, ja no podia.