Desfer certeses de cera sense cremar-se és com pretendre una mirada nítida a través d’uns ulls de fang. A estones es saturen els sentits i la porositat manifesta de les cèl•lules canalitza el dolor en forma de col•lecció de sèrum i leucòcits desmaiats, groga i purulenta. Drenar l'abcés calma i allibera. L'intens dolor del desautoengany ha de servir de fertilitzant nutritiu d'un tros de terra realment cultivable. Sense idees preconcebudes del que som ni falsos ancoratges que, malgrat l'aparent fortalesa de les cadenes que els conformen, només aconsegueixen una il•lusòria sensació de rumb, estrenyent l'espai de navegació, ofegant l'abast de la mirada.
De sobte, una reacció biliosa destapa un niu de precedents, inqüestionats fins al moment, clavats en el més profund de la solidesa de vidre que els ha fet créixer. I tot s'esmicola enmig d'un gran terrabastall per precipitar-se seguidament en un llit àcid i enzimàtic. No tenim l'estómac acostumat a certes digestions. Massa temps de confusió entre la mussa ideal que volem per a nosaltres i el nosaltres que és. Un ideal parit sense epidural, adaptatiu però sobrealimentat i hipertrofiat amb el pas dels anys. Un escut amb instint de fugida.
Un cop el diagnòstic està esbossat caldrà seguir tractant l'anèmia amb sangries i aprendre a recollir les gases vermelles amb la mateixa tendresa amb la qual ho faria un germà.
Anemicestefunny
No hay comentarios:
Publicar un comentario