El bosc de novembre es perfila esquàlid
en un plany d’ocre i foc magenta
que sala el terra viu que l’arrela.
És memòria crepitant
d’allò que encara no és
i anticipa sense temps
la nostàlgia inconscient
de totes les pèrdues,
d’allò que mai no serà,
del que és necessari per créixer.
En un rar parany visual que vira tots els angles,
el bosc s’emmiralla en el seu propi record,
capgirant vestit i aparença.
Així, cada tardor,
éssers sense ales jauen al terra,
cobert amb la nova faldilla somorta,
cobert amb la nova faldilla somorta,
per gronxar-se com fulles caduques
a les branques de tots els orígens,
les arrels.
Del terra estant,
son ocells contemplant l’espectacle en el negre:
la nuesa de l’arbre destapa els estels
i allibera l’infinit de la nit eterna,
milions d’ulls bategants
que vetllen la vetlla del cicle
perquè la vida no s’adormi
i la mort tan sols ho sigui en aparença,
transformant-se en llit de tota vida plena.
