jueves, 28 de junio de 2012

El rastre del cargol

Portava temps preparant-se per a aquell moment. Potser fins i tot havia arribat al punt en que desitjava que allò esdevingués. De fet, les agulles del rellotge no havien deixat de retrocedir mentre es projectaven en un galop convuls sobre un temps aparentment estàtic.

Intuïa que estava preparada per viure l’estocada gairebé definitiva que eliminaria de manera inexorable el desig de desig, que soterraria la trampa mortal en la qual es trobava instal·lada. Li resultava difícil diferenciar la policromia dels anhels, saber-ne distingir el tacte. Els seus dits soporosos encara confonien la rugositat del vellut amb una suavitat estellada. Havia hagut d’aprendre a desconfiar de la barreja indissoluble de pensaments, emocions i projeccions pentinades permanentment pel raspall aspre de la por. Malgrat tot, li calia refiar-se del seus dits malmesos. La confusió havia deixat el seu cos en una sort de sinestèsia atordidora però, la confirmació tàcita de la lleugeresa amb la qual havia estat suprimida de la vida aliena, que tan profundament sentia, li era necessària, i per això creia identificar-la amb nitidesa. Era el mateix dolor qui encara encoratjava a la imaginació perversa a inventar proves acusatòries. De fet, per passar tot aquell tràngol feridor, havia hagut d’esborrar-se primer a ella mateixa, amb la intuïció fonda que ho pagaria. El miratge es trobava en creure que hi havia hagut algú a qui suprimir. Senzillament ell no l’havia estimat mai. Ni tan sols havia deixat un tènue rastre de cargol als seus poemes...

Aquell dia s’havia vestit amb un jersei gairebé fluorescent, de reixa calada, que amagava els seus braços i seu ventre rodó en un gest de valenta timidesa. El color iridiscent creava una aura de seguretat aparent al seu voltant, però també feia que es deshidratés per moments sota el ritme excessivament sincopat de la xafogor insuportable d’aquell estiu arribat d’una sotragada. Li calia però, aquella capa fúcsia. Sobre la seva pell humida feia el mateix efecte que la disfressa d’un superheroi, infonia la fortalesa necessària per a afrontar la gesta intuïda.

Quan, després d’aturar-se per a fer una cervesa encoratjadora i dissipadora de la pal·lidesa del dia, va arribar a la sala de concerts, el primer que van fer els seus ulls automatitzats va ser cercar-lo, involuntàriament. No li calgué gaire més que una llambregada per trobar-lo assegut a tercera fila, xerrant enrioladament amb una rossa de faldilla curta. Era la rossa de sempre però aquest cop en un context premeditat, no casual. Si més no, seguia sent la rossa que l’acompanyava de tant en tant des que ella havia estat vaporitzada de la seva vida. En aquell moment va creure que aquella imatge prevista tornaria a salar el seu rostre, que la taquicàrdia seguiria essent incontrolable, que, un cop més, sentiria el seu cos trèmul desfent-se com una estàtua de sorra engolida per una onada. Però no. No aconseguí desempallegar-se de la inseguretat i el cinisme àcid que acostumava a acompanyar aquells moments, però no s’esfondrà. Ni tan sols quan unes hores després arribà a casa i relliscà sobre el llit àrid, llargues nits regat amb aigua de mar baixa. El problema no era la rossa. Ella tan sols encarnava la metàfora que concentrava tot el seu oblit. I això ja feia massa temps que ho sabia.

L’endemà, asseguda al sofà de casa, va pensar que potser havia arribat al punt màgic del no retorn. Era d’una estranyesa tan precisa la sensació dels seus peus arrelant en una terra llaurada i humida! Curiosament, aquell establiment en un espai, un cos i un temps, l’alliberava, emplomant-la sencera.

Li semblà, o volgué creure, que el gran dia de la indiferència no infligida s’apropava. El gran dia de l’esclat de l’amor veritable per aquell a qui un dia va (mal)estimar començava a dibuixar-se en un cel encara tèrbol. I volia estar trista, com per costum. Però no, ja no podia.

miércoles, 20 de junio de 2012

So de llauna

La mateixa seqüència d’aminoàcids conforma l’epítop que fa sobrereaccionar aquest cos hipersensible. Un salt d’aigua d’interleuquines inflamatòries son el diapasó rovellat que fa vibrar la primera nota, esgarrapant un ostinato d’arpa serrada i una cascada de flautes travesseres que es claven al fetge. L’anasarca de l’àrea i del perímetre àrid no és aturable i dispara un inexorable redoble de timbals. És l’increment mil•limètric en l’obertura de les parpelles el solo de trompeta que em mulla les galtes.


Tot és memòria i so de llauna.

lunes, 11 de junio de 2012

La mare miratge



La contractura als trapezis disparava l’alarma. Feia massa temps que els seus pits pàl·lids i eixuts alletaven amb calostre ranci un cadàver feixuc, un holograma de nadó que va néixer avortament focomèlic, amb quatre capolls per extremitats i una gran cicatriu al cor.

Penetrada i fecundada amb violència per la daga de la soledat va engendrar un monstre goyesc, nodrit de somnis miratge i fugides centrífugues que va créixer hipertròfic al niu del seu ventre, xuclant-li avar les poques forces que li restaven per mantenir-se dempeus.

L’amorf embrió va ser parit amb estranya bellesa. Ella, mare i dida, xisclava excitada aferrant-se als barrots del llit, amarada de formol oníric i desitjos tramposos com l’opi, inconscient del preu que hauria de pagar per la insensatesa que el propi descuit havia alimentat amb les restes nàufragues d’antigues nits de viatge.

Sabia que el seu era un fill mortinat però el melós nèctar de la mentida tan sols la deixava fitar-lo a través de la pell d’unes parpelles de cera tèbia. Havia arribat fins allà, no era tan fàcil rendir-se, la seva brúixola estava imantada i les veus prudents dels estimats ressonaven en ella, tan buida, com cants de sirenes fàustiques.

Estava esgotada però s’apropava el dia en que l’instint de la vida d’arrel entraria d’una revolada per la finestra ajustada d’aquella quarantena eterna, el dia en que amb els ulls entreoberts alçaria els braços per deixar caure amb alleugeriment el fruit pervers de la seva solitud i tornaria a somriure, fortament agafada de la mà de la realitat i amb la seva pròpia llavor al ventre.

La mar de tòtils

Per a ella el silenci era un mar de tòtils. Cada nit, aquella remor digital bressolava el seu son nit endins fins que un somni rugós l’assetjava.

Feia tres anys que vivia atrapada en el temps. Revivia primaveres airoses, renaixent com un flamant fènix amb els primers rajos de sol càlid. Assaboria incrèdula estius dolços i vibrants, plens de tactes de sal i un fragmentat i difús infinit al davant. La proximitat de la tardor crepitant la tornava trèmula, esporuguida, cada volta amb més fred als ossos. I així arribava un nou hivern soterrant que la deixava paralitzada un cop més sota el glaç. La seva soledat perenne onejava entre la falsedat crèdula de la seva presència i l’absència reincident del seu cos i de tot el que l’envoltava. Arraulida en un ofec a la mar dels tòtils, enduta per la inèrcia de corrents antigues, lluitava per alçar el cap i enlairar-se amb una glopada d’aire fresc, però sempre restava aigua als pulmons, humitejant tot l’oxigen.

Aquell nou maig però, havia dut quelcom diferent que trencava el cíclic silenci metàl•lic del somni. Cada nit, un rossinyol s’erigia esplèndid i autònom enmig de la fosca, engolint aquella mar de fons de tòtils, tòtils. A través del cant reincident de l'au de veu clara va anar retrobant el tacte ancià de les seves entranyes. El rossinyol de la nit de maig cantava per a ella despertant la memòria perduda de la seva pròpia veu.

Va ser llavors, amb la cançó dolça gravada al pit, quan va saber tot el que de moment li calia.

S’alçà i començà a respirar.